Didascalies grau 0

    A primera vista es podria pensar que el text és la part del teatre més susceptible de romandre inalterada. En els diferents muntatges d'una mateixa obra canvien els actors, el vestuari, la decoració, la direcció i la resta de sistemes de signes que constitueixen la posada en escena, tanmateix el text no s'altera al llarg dels segles. Les paraules que Sòfocles va atribuir a Èdip romanen idèntiques a com les va fixar l’autor.

    La dramatúrgia contemporània, entesa no en la seva accepció de composició de textos teatrals, sinó com a feina de posada en escena d’espectacles, s'encarrega d'actualitzar les obres del passat recurrent freqüentment a anacronismes i a altres recursos que actualitzen conflictes considerats antics. Obres de Shakespeare ambientades en lluminosos despatxos de multinacionals revelen, per oposició, sinistres coves plenes d'ambició, mentre que lluites violentes per la usurpació del poder es desenvolupen a les mansions senyorials dels caps de la droga. En algunes d'aquestes posades en escena el vers shakespearià llueix en tota la seva esplendor mentre en altres és convenientment "alleugerit".

    El text teatral, tanmateix, no és menys diacrònic que la resta de signes que constitueixen la posada en escena i això no és pel fet que no quedi fixat per sempre, que queda, sinó per com està concebut. Tota obra de teatre és plurisèmica, paraula no reconeguda per la RAE, i que fa referència a aquells signes que presenten una relació plural entre significant i significat (Benito Mozas, 1992). Plurisémics són aquells signes en els quals a un significant li correspon més d'un significat. Això no vol dir que els textos estiguin escrits a base de sinònims i homònims, sinó que el text en el seu conjunt és polisèmic, dit en altres paraules, el seu significat no està tancat perquè en té més d'un.      

    Ni Èdip és un parricida incestuós, ni Lady Macbeth una instigadora al crim, o almenys no són només aixó, ambdós poden ser vists d'una altra manera i, sobretot, poden ser interpretats d'una altra manera. Per fer bé la seva feina, l'actor ha de mostrar al mateix temps l'emoció que mou al personatge i la contra-emoció que li impedeix actuar. L'actor ha de repartir percentualment ambdues emocions (Melendres, 2000). Així, un actor que interpreti Hamlet mostrant al públic un 60 % de desig de revenja i un 40% de temor al parricidi interpretarà correctament al príncep de Dinamarca perquè el text de Shakespeare manté molt equilibrats els percentatges d'emoció i contra-emoció del personatge. D'aquí que Hamlet trigui cinc actes a venjar al seu pare. El text de Shakespeare està concebut conscientment d'aquesta forma.

    Ni la interpretació de l'actor, ni la posada en escena, però,  tenen perquè ser fidels a aquestes proporcions, de fet els textos teatrals es poden, i es deuen, alterar de mil formes a la recerca dels infinits significats implícits en aquest significant aparentment únic que és el text teatral. Per exemple es poden potenciar conflictes secundaris, desenfocar conflictes principals, alterar el temps i l'espai en la posada en escena, etc. El text teatral ofereix infinites possibilitats de materialització perquè aquesta és la seva essència: ser interpretable.

   Interpretar és donar sentit i el dramaturg que és conscient del seu ofici mira de concebre un text el més obert possible de cara a les diferents interpretacions de tota la resta de creadors que participen en la posada en escena. Tanmateix, no som pocs els dramaturgs que acostumem a albergar dins nostre un rampell de directors escènics, d'actors, d'escenògrafs i, fins i tot, d'il·luminadors. En aquests casos gosem fins i tot a donar indicacions d'interpretació als actors (emprenyat, desconsolada, alegre). Aquest delit per això que anomenem acotacions o didascàlies* revela la nostra desconfiança inicial davant la possible traïció a la nostra idea original, però al mateix temps posa de manifest un desconeixement pregó de la feina a la qual ens dediquem.

    La consciència de les infinites possibilitats d'interpretació del text teatral va dur al dramaturg José Sanchís Sinisterra (Siniterra 1999) a la publicació d'un text teòric titulat Didascalias grado 0 en el que presentava un text adaptat al teatre sense cap mena d'acotació. A Sanchís Sinisterra le devem el títol d'aquesta entrada.

* Per aquest concepte, la RAE sí que ens ofereix una definició: “indicació del dramaturg als intèrprets per a la posada en escena”)